Gata de Gorgos

                L’antic poble va nàixer a la vora nord del riu de Gorgos, enclavat entre este curs d’aigua i un barranc. Sabem que el poble ja s’havia eixamplat més enllà del Barranquet en el segle XVII. Al final de la dècada de 1930, després d’alçar el pont de les Alcolaies, el poble va començar a expandir-se també a l’altra riba del riu.

                Les primeres restes de presència humana al voltant del poble són les pintures rupestres trobades a les coves Roges i alguns estris datats 12.000 anys a.de C. A més, hi ha identificats vestigis d’una antiga vil·la romana en el paratge dels Ecles, datats entre el segle I i el segle V d. de C, a la qual s’han vinculat altres troballes situades en partides veïnes, com la terrisseria de l’alter de Perdigó, al terme de Dénia, o l’assentament ceràmic de la Rana.

Això no obstant, no hi ha constància escrita clara de l’existència del poble fins a 1348, quan Pere el Cerimoniós donà Gata al noble català Berenguer d’Abella. Anteriorment, el llibre de Repartiment (1249) esmentava l’alqueria de Gorgo, en el terme de l’Ocaive, que posteriorment, al final del XIV i al principi de XV, estava vinculada al lloc de Gata, juntament amb l’alqueria dels Ecles.

                Fins al 1609 Gata fou un del molts llocs de la Marina Alta, habitats per musulmans. Al final del segle XV gata passà a mans dels Íxer, senyors també de Xaló; el 1535 es desmembrà eclesiàsticament de Dénia i s’erigí en parròquia. D’esta etapa es conserven el cementeri islàmic trobat davall de les cases del carrer Xaló i, segons la tradició oral, altres construccions, com la senieta de Gorgos, el pou de Pedreguer o L’Olivereta dels Moros.

                En 1609, després de l’expulsió dels moriscos, Gata, que comptava amb unes 150 cases, quedà despoblada. Però ben prompte se n’ompliren de nou els carrers: el 4 de març de 1611 se signà la carta pobla entre els nous habitants i Pere Acasi de Joan Montagut i d’Íxer, senyor de l’Alcúdia, la Vall de Xaló i Gata. Vora la mitat dels 36 signataris, però, no s’hi quedaren. En 1645 Jerònima d’Íxer i 48 pobladors aprovaren un nou contracte en què no s’exigirien censos econòmics als veïns, sinó la partició de fruits. La procedència dels nous gaters és tant valenciana com insular (sobretot mallorquina, amb algun eivissenc), cosa que explica determinades particularitats del parlar local.

                Sembla que va ser al final del segle XVII quan s’edificà l’actual església, si bé la tradició l’atribueix anacrònicament a la Duquessa d’Almodóvar, que nasqué a mitjan segle següent. D’este mateix temps data la construcció de l’Ermita del Santíssim Crist del Calvari. Conta la tradició que les tropes napoleòniques no pogueren passar d’un gran arbre blanc que hi havia prop de l’ermita, on s’havien fet forts els gaters. Este miracle del Santíssim Crist del Calvari salvà als residents locals.

                El segle XIX ha sigut assenyalat com el del màxim auge del comerç de la pansa, cosa que provocà l’alteració de la geografia gatera: es van fer grans masos (‘abancalaments de muntanya’, segons el parlar local) per a cultivar raïm de moscatell i es van construir molts riuraus repartits pel terme per protegir la pansa de la pluja . Això no obstant durant la segona mitat del segle XIX i el principi del XX, l’emigració afectà fortament el poble: diverses famílies  se’n van anar a treballar a la Ribera o a la verema a França; unes altres emigraren a Algèria i, sobretot, a l’Argentina i a altres països americans, com Cuba o els Estats Units. En 1914, quan encara durava el procés migratori, es compten 63 caps de família emigrats només a Amèrica, que sumats a les persones que tenen la seu càrrec són 192 gaters.

                Són també els anys de l’auge del comerç amb productes fets amb llata, teixits per les gateres amb la palma del margalló emblanquinada i assecada. Esta activitat econòmica i la producció  de pansa han sigut cabdals per a Gata i els pobles veïns; no debades trobem  documentades les dos indústries des del segle XV. A més, l’arribada del tren en 1941 en facilità el comerç. Cinc anys després s’imposà a Gata el sobrenom de Gorgos per reial decret. Per distingir-la d’una altra Gata situada a Extremadura.

                En la dècada dels seixanta del segle passat, tant la producció de pansa com la d’objectes de llata van fer fallida i les fàbriques van començar a desaparèixer o a transformar-se en noves empreses de mobles, d’importació… Potser per això no s’ha apostat pel sector de la construcció per al turisme fins al nou mil·lenni, cosa que ha propiciat que el poble haja mantingut un volum de població estable i haja conservat prou bé el terme municipal i les tradicions locals.

Extret del fullet “Toponímia dels pobles valencians: Gata de Gorgos” de Joan Giner Monfort.